Translate

divendres, 24 de maig del 2013

Bibliografia i webgrafia

  • Badia, A.; Mauri,T. (2006): Les pràctiques psicopedagògiques en contextos d’educació no formal. A: A. Badia, T. Mauri i C. Monereo (coords) La pràctica psicopedagògica en educació no formal: pp 33-59. 
  • Monereo, C. i Castelló, M. (2006): Un model per a l'anàlisi de contextos d'assessorament psicopedagògic en educació no formal. A. Badia, T. Mauri i C. Monereo (coords) La pràctica psicopedagògica en educació no formal.
  •    Verdugo Alonso, M. A. (1998). Personas con discapacidad. Madrid. Siglo XXI Editores.
  •  Verdugo Alonso, M.A. (1998). Retraso mental: adaptación social y problemas de comportamiento. Madrid. Pirámide. 


CONCLUSIONS FINALS

Bé, ara sí que sí, aquesta experiència arriba a la seva fi...
Després d'un llarg procés, que en el temps s'ha fet força curt (maleïda manca de temps!), acaba aquest període de pràctiques que inclou dos blocs: Pràcticum I i Pràcticum II. Tenint en compte les Conclusions del Pràcticum I, que van ser com un preavís del que esdevindria el Pràcticum II, he de dir, en primer lloc, que estic molt satisfeta del treball realitzat. Una cosa és estudiar, llegir, imaginar, etc, el que pot ser la tasca del psicopedagog, i una altra de ben diferent experimentar-ho in live. I això és el que ha sigut aquest segon bloc de les pràctiques, viure en primera persona i enfrontar-se als dilemes, problemes i qüestions vàries que sorgeixen en el dia a dia, en temps real, i adaptar-se a les situacions que es van produint. El fet de planificar és una excel.lent estratègia per poder portar-ho i anticipar-se en la mesura del possible als infortunis i inconvenients que vagin sorgint (visió proactiva), però també s'aprèn que no tot és mesurable i, sobretot, quantificable i controlable quan es treballa amb persones i en un entorn real. Com he comentat a l'apartat Avaluació, la satisfacció ha estat plena i, en gran mesura, és pel fet que és compartida, que parteix d'un treball d'equip que ens ha obligat a aprofundir, compartir, discutir i consensuar buscant els millors resultats que donessin resposta a allò que ens havíem plantejat; i veure que, majoritàriament, l'"experiment" ha sortit com esperàvem (salvant les distàncies), resulta una experiència gratificant i molt positiva. Em reafirmo en el que ja he comentat en alguna ocasió: estic contenta d'haver-me llançat a l'aventura després d'anys sense formar-me i em satisfà comprovar que, alhora, l'experiència que tenia en el treball amb persones amb diversitat funcional m'ha ajudat a desenvolupar aquesta feina des d'un altre punt de vista, amb més recursos, més formació i intencionalitat pedagògica (aquest era un dels reptes que m'havia plantejat i que justificava la meva tria del pràcticum, ja que fins ara m'havia sentit limitada per falta de formació i demés quant al treball amb persones d'aquest col·lectiu). Estic especialment agraïda a tots els participants del centre de pràctiques (Fundació Privada Artesà), tant educadores com equip tècnic com els mateixos usuaris i famílies, per la seva acollida i implicació en la tasca i per les facilitats que m'han donat perquè el projecte fos quelcom real i esdevingués el millor possible, en especial al psicopedagog i la psicòloga del taller, que han estat allà quan he tingut dubtes i m'han assessorat, orientat i animat amb els seus coneixements i optimisme.
Poca cosa més a afegir. Espero que la resta de companys de l'aula de pràctiques hagin gaudit de l'experiència tant com jo i que, en un futur, tinguem la possibilitat d'exercicir i treballar en base a la nostra formació. Sort a tothom!!!

Fase 4: Avaluació del procés.

Bé, això s'acaba... En aquesta darrera fase ens hem centrat a valorar tot el procés, des dels inicis fins els resultats que hem obtingut de la intervenció, els punts forts i febles i què cal canviar i millorar en qualsevol de les fases i en relació al que hem experimentat. Ha estat una sessió de gairebé tres hores amb tot l'equip que ha intervingut: SAT, educadores i jo mateixa, en la qual hem fet un recorregut per les diferents fases i l'avaluació de les mateixes i hem fet un exercici d'autocrítica i valoració conjunta a partir del qual hem pogut extreure els punts forts i febles del pla.
  • PUNTS FORTS:
  1. El treball col.laboratiu com a eina indispensable per a anar tots a una, demanant ajuda a les famílies i fent partícep el propi subjecte en el seu procés de reconducció de la conducta.
  2. L'anticipació com a recurs útil i necessari per tal d'evitar, reduir i extingir la conducta inadequada.
  3. Els suports personals i materials adaptats a cada usuari davant la conducta disruptiva, com a elements distractors i dissuassoris.
  4. L'ús dels diferents espais del centre com a element alternatiu; la llibertat per poder reconvertir-los en espais de tranquil.litat i relax davant possibles crisis.
  5. El coneixement i seguiment d'un pla establert, pactat i negociat entre tots, per tal que la intervenció no resulti quelcom aïllat i parcel·lat.
  6. Els instruments emprats en la recollida d'informació, així com el diàleg i el consens sobre com actuar, per tal que l'anticipació sigui un fet real i continuat.
  7. La implicació de tots els participants de la vida diària al taller, usuaris i professionals per desdramatitzar situacions tenses i prendre consciència d'allò que no ens agrada. 
  8. La reconceptualització de les idees i prejudicis previs per part dels professionals, que moltes vegades debiliten l'acció a dur a terme.
  • PUNTS FEBLES: 
  1. La manca de temps com a hàndicap important, així com el factor atzar davant planificacions que s'han vist afectades per incidències que s'escapen al nostre control.
  2. Com he comentat en un altre post, l'experiència/inexperiència que, d'una banda, ens pot limitar d'entrada per participar en quelcom que és rutinari i ja tenim enfocat d'una manera (les experiències prèvies davant les conductes disruptives) però, de l'altra, ens obliga a fer un esforç de canvi conceptual, la qual cosa ens converteix en inexperts davant situacions més que viscudes i, per tant, ens pot portar a un sentiment de por al fracàs o frustració.
  3. Les limitacions familiars. No rebre tota la informació necessària o que sigui poc fiable, ens limita en la nostra tasca i influeix en com esdevindrà el resultat de la nostra actuació. Recordem que l'anticipació era peça clau en aquest procés. No ha estat quelcom repetitiu afortunadament, però ho contemplem com a hàndicap per a tenir en compte més endavant.
  4. La manca del suport institucional. En el nostre cas, tampoc era quelcom imprescindible i no ha calgut cap mena de permís especial per a dur-ho a la pràctica però, de cara a incloure el pla en les directrius del centre, seria necessari comptar amb el suport institucional (ja sigui pel tema dels recursos, etc). És un punt a contemplar i tractar si volem avançar. 
A grans trets aquests són els punts positius i negatius que hem extret de l'anàlisi del procés. Pensem que, en general, ha estat satisfactori i que els punts febles s'haurien d'anar matitzant i treballant de cara a futures intervencions. Amb el pas del temps i l'experiència, juntament amb el treball col·laboratius, es pot aconseguir reduir aquests punts febles que, donada la dinàmica canviant de les situacions, s'anirant canviant per uns altres que caldrà anar entomant. És per això que no podem donar per tancat el procés psicopedagògic que, tal com he comentat en altres ocasions, es tracta de quelcom dinàmic i canviant, en funció del context, les persones i les situacions que es vagin presentant; de tota manera, la valoració general és satisfactòria i positiva, i amb això em quedo.

dijous, 23 de maig del 2013

Fase 3: Intervenció. Avaluació (II)

 Valoració dels resultats en l’aplicació de la intervenció. 
En general ha estat una valoració satisfactòria. Al principi, se'ns escapava una mica tot plegat, potser pel fet que era una manera de treballar nova davant aquestes situacions (recordem que normalment, tot el pes de l'actuació requeia sobre l'educadora i aquesta, com bonament podia, se n'anava sortint o demanava ajuda a algun membre del SAT); al no haver-hi una pauta d'actuació escrita, un patró a seguir conjunt i unes actuacions delimitades feien que la implicació també fos, en certa manera, parcel.lada i fragmentària i, per tant, el resultat no era el desitjat (a més, el fet de no seguir un pla i un tots a una, també influïa en la reacció de l'usuari, que no podia anticipar ni participar en el seu propi procés de reconduïment de la conducta).
 S’ha aconseguit reduir la freqüència i intensitat de les conductes? 
 Reduir la freqüència i intensitat de les conductes disruptives era un dels objectius específics de la proposta i pensem que sí, que s'ha aconseguit assolir. De tota manera, també pensem que en 3 setmanes es fa de mal dir donar el tema per resolt ja que, com tot a la vida, les situacions són dinàmiques i canviants, i haurem d'anar-nos amotllant a aquests canvis per anar resolent les noves situacions que es presentin. De tota manera, tampoc creiem que els resultats hagin estat fruit de l'atzar, sinó del treball conjunt.

Quins efectes positius/negatius en destacaríem?

Com a efectes positius més destacats:
-satisfacció personal i professional després de les hores dedicades a pensar, planificar i dur a terme la intervenció
-millora en les relacions entre els usuaris en general
-augment de l'autocontrol en els subjectes i, conseqüentment, millora del seu autoconcepte i autoestima (a cap dels tres els hi agrada tenir aquesta conducta, són els primers perjudicats, i el fet de poder-ho controlar els proporciona un benestar i satisfacció que es veu reflectida, en definitiva, en la seva qualitat de vida).

Com a efectes negatius: no en destacaria cap en concret, ja que tots són reconvertibles i ens ensenyen a millorar, però potser la inexperiència/experiència en seria el principal. M'explico: inexperiència quant a l'elaboració d'un pla on hi hagi tot el personal per fer front a situacions que hem experimentat moltíssimes vegades; experiència, en relació al fet que tenim molts prejudicis i, de vegades, basant-nos en la nostra experiència, deixem de provar coses diferents perquè pensem que no funcionaran (de vegades, per evidents i simples que semblen). Però aquesta feina ens ha demostrat i ajudat a trencar aquests prejudicis. El projecte mateix era quelcom tant simple i evident que no s'havien plantejat com a quelcom prioritari, però estic molt agraïda que s'hi hagin implicat i hagin apostat. Ara tots estem molt satisfets.

Què cal canviar i/o millorar per acostar-nos a l’objectiu principal?
Bé, l'objectiu d'aquesta fase era aconseguir reduir i/o pal.liar la freqüència i intensitat de les conductes disruptives, així com els seus efectes negatius. Creiem que ho hem aconseguit, en part, però que  cal continuar treballant en equip i  adaptant el pla a les noves situacions, millorant, canviant, afegint, treient, etc, en funció de les necessitats que vagin sorgint per tal d'elevar-lo al seu màxim exponent, que seria la seva extrapol·lació a d'altres situacions i usuaris. Tal com he dit, al tractar-se de situacions dinàmiques, com la vida mateixa, no és quelcom tancat, sinó que serà un treball contínuu, que requerirà constància  i implicació per part de tothom.

Fase 3: Intervenció (I)



  • Activitats i continguts. 
Tal com he comentat en la presentació del pla, les activitats i continguts a treballar continuen sent els mateixos, basats en la programació setmanal de les educadores. Al tractar-se d'una intervenció de tipus conductual, no es tracta tant de canviar què treballarem sinó el com treballar-ho en cas que es presentin les conductes. Així i tot, com que la intencionalitat va encaminada a efectuar una intervenció primerenca, tindrem en compte les directrius marcades a la intervenció per tal d'evitar i/o reduir la conducta fins a extingir-la. No obstant, hem fet ús de recursos (com els sistemes aumentatius de comunicació) per tal que sigui més fàcil detectar els primers indicis, especialment en el cas de la Bibiana i la Yolanda. Donat que aquestes dues noies presenten problemes a la parla i els costa transmetre de manera oral allò què senten, les hi hem donat i explicat com utilitzar uns plafons pictogràfics per tal que assenyalin i elles mateixes anticipin com es troben i, d'aquesta manera, prenguin consciència del canvi conductual.






  
 Aquests suports han ajudat al que comentàvem de l'anticipació, ja que les primeres en ser conscients que alguna cosa no rutllava han estat elles mateixes, i això ha facilitat que poguéssim avançar-nos al que esdevindria posteriorment, ja que quan en qualsevol dels casos hem observat o ens han comentat de casa que hi podia haver indicadors que donessin lloc a una conducta inadequada, hem utilitzat el plafó (que alhora ha servit de distracció i per centrar la seva atenció en una cosa nova) i hem actuat en conseqüència, en base al que havíem establert com a pautes d'actuació. Si, així i tot, el nivell d'ansietat no disminuïa, hem optat per dur-les a la sala de relaxació, posar música suau i fer alguns exercicis de respiració, per tal de concentrar i reconvertir aquesta ansietat en quelcom positiu; en altres ocasions, si s'ha evitat la conducta, tampoc ens hem volgut arriscar posant-les a treballar en activitats poc atractives per a elles i hem preferit oferir-los la possibilitat de treballar amb els mandales, una cosa ben simple però efectiva, que atrau la seva atenció i la fixa ajudant, d'aquesta manera, a disseccionar la conducta inadequada i a rebre elogis per part nostre (reforç positiu). A més, els hi hem presentat l'activitat com a una manera de transmetre com se senten i la premissa ha estat que triessin per pintar el que més reflectís com se sentien, escollint els colors que volguessin i sense donar indicacions que les dirigissin.
Pel que fa a l'Antonio, afortunadament, la informació diària de la monitora del pis juntament amb la medicació de rescat quan venia en un estat d'ansietat, ens ha ajudat a frenar la conducta disruptiva i, al tenir estipulades unes directrius i seguir-les tots a una, hem pogut reduir l'efecte i durada de la conducta inadequada. Posteriorment, li hem ofert la possibilitat de canviar d'espai i d'activitat, donant-li a triar entre fer macramé o mandales (gran descobriment), ja que li agrada i hi centra l'atenció, la qual cosa el fa desistir o baixar el nivell d'ansietat, i a més ens ha permès reforçar-lo positivament, juntament amb beure aigua (m'ha cridat molt l'atenció que quelcom tan simple sigui una 'estratègia' per fer baixar el seu nivell d'estrès).
En tots els casos, hem utilitzat tècniques de relaxació com a element distractor i relaxant.



  •  Instruments i/o tècniques.
 Com a instruments i tècniques emprats ens hem basat sobretot en el diàleg, en exposar com hem vist les reaccions i com hem vist les nostres actuacions. Així mateix, ho hem anat registrant en un qüestionari de resposta lliure que feia referència a les situacions viscudes. Les preguntes han estat les següents:

1. Creus que els indicadors primerencs previs a la conducta estan ben definits?
2. T'ha servit tenir una pauta d'actuació en les situacions conflictives?
3. Què creus que hauries de millorar de cara a la següent intervenció?
4. Has aplicat allò que et vas proposar per a millorar el resultat de la intervenció?
5. T'ha servit plantejar-te aquesta millora?
6. Què canviaries de la proposta d'intervenció?
7. Què canviaries de la teva actuació?
8. Consideres que hi ha hagut implicació per part de tot l'equip?
9. Has percebut una millora en la receptivitat del subjecte a l'hora d'enfrontar-se a la situació desencadenant de la conducta disruptiva?
10. Penses que les activitats proposades com a alternativa a la tasca més curricular funcionen i són encertades? Quines creus que són més efectives?

diumenge, 19 de maig del 2013

Fase 2: Avaluació

Bé, en aquest darrer punt de la Fase 2, hem valorat la feina feta tenint en compte les qüestions proposades al programa inicial:   
  • Grau de fiabilitat i validesa de les dades. S’ajusten al que observem en el dia a dia? Es pot extrapol.lar la intervenció a d’altres usuaris i/o situacions?    
Satisfacció per part de tot l'equip. Pensem que hem aconseguit el que proposàvem i, a través del diàleg i el concens, hem assolit els objectius proposats. Així mateix, i malgrat que tothom era més o menys conscient o intuïa quines eren les directrius o actuacions a realitzar, el fet de concretar-ho en un document i pactar les mateixes, dóna una confiança que abans no es tenia; no es vol deixar res a l'atzar. Alhora, creiem que aquestes mateixes orientacions poden servir en altres casos similars; no es tracta tant d'actuacions dirigides només a un usuari en concret, que també, sinó més aviat uns acords per tal de saber com reaccionar a temps davant situacions anàlogues amb les quals ens trobem en el dia a dia (aquesta és la intenció, donar continuïtat al pla establert i, amb el temps, integrar-lo, ampliar-lo i modificar-lo en la mesura del que calgui). 
  • Compromís per part de l’equip en la intervenció. 
El nivell de compromís de tot l'equip és obvi i, a més tothom està a  l'expectativa de com anirà l'experiment. Motivació alta i treball en equip són dues de les característiques que marquen el grup.

Fase 2: Redactat del primer esborrany d’actuació i orientacions.

Bé, arribats a aquest punt de la fase 2, aquest és el plantejament que hem establert per dur a terme la intervenció:
Tindrem en compte el context i la resta de persones (educadores, usuaris, etc) que es troben en aquest entorn  tant abans que es doni la conducta com durant i després de la mateixa, ja que treballarem des d'un enfocament col.laboratiu i sistèmic, en el qual la participació de tots els implicats serà important.

 Com a pautes generals de la dinàmica d'intervenció es farà el següent:
-Donar pautes a les educadores posant èmfasi en els indicadors primerencs per tal de realitzar la primera actuació: aïllament, administració medicació rescat…amb la intenció d’extingir i/o reduir la intensitat:
  • si s’extingeix, es torna al grup i s’observa i es reforça positivament la reacció del subjecte.
  • si no s’extingeix, sol.licitar la intervenció d'altres (educadores, SAT) per reforçar la presència; canvi d’espai, activitat, etc, per tal de reduir la tensió
Quant als subjectes en particular, en cada cas: 
  • Antonio:  
  1. Tenir molt en compte els indicadors primerencs i, en cas que ja vingui amb un estat d’ansietat molt elevat, adminstrar la medicació de rescat abans de la intervenció.
  2. Aïllar de la resta el més aviat possible i intentar desviar la seva atenció a través del diàleg, evitant l'enfrontament amb ordres directes, per tal de no inferir-li més ansietat.
  3. Reforçar positivament allò que se li dóna bé, demanant la seva col.laboració en tasques que sap fer i que li agradin (per exemple, és un noi que treballa molt bé el macramé i que li agrada, per la qual cosa se li pot demanar que faci alguna pulsera per poder-la vendre a la botiga que té l'entitat al Poble Espanyol, així com oferir-li la possibilitat de pujar demà a treballar in situ si està més tranquil; podem agafar la llista i que vegi que l'incloem com a reserva i, si tot va bé, portar-lo al dia següent; seria el premi pel seu esforç i això el motivaria i relaxaria).
  4. Si la conducta s'acaba donant i és explosiva i, a més, va associada a una fixació vers alguna de les educadores o usuaris (com acostuma a passar en aquests casos), apartar del seu camp visual aquesta persona (que surti de l'espai que comparteixen) i que intervingui la persona amb la qual té més feeling quan això passa.
  5. Un cop més calmat, oferir-li activitats que li agradin i requereixin la seva atenció i/o col.laboració, per tal de no agobiar-lo i que pugui anar baixant la seva ansietat. Així mateix, hem observat que el fet de beure aigua el relaxa, així que li proposarem que vagi al vestuari i begui aigua (sota supervisió).
  6. A aquestes alçades, si no hi ha cap incidència, i amb la medicació de rescat fent efecte, se'l pot convidar a relaxar-se i descansar una mica en una sala anexa a la sala polivalent, fins que es trobi míllor.
  • Bibiana i Yolanda:
La dinàmica que emprarem amb aquestes dues noies serà la mateixa, si fa no fa, ja que la conducta que presenten acostuma a ser bastant semblant (això mateix, serà extrapolable a d'altres usuaris que presentin aquest tipus de conducta, que es regeix principalment per la crida d'atenció i el desafiament).
  1. Ignorar les crides d’atenció. Si, d'entrada, això no funciona, es tractarà de treballar amb la noia d'una manera més individualitzada, seient al seu costat i intentant focalitzar la seva atenció pel que estem fent.
  2. Reforçar positivament allò que vagi fent: si són activitats de discriminació visual, acostumen a centrar l'atenció i, al realitzar correctament l'activitat, es pot fer algun compliment i reforçar-ho ensenyant la feina a la resta de companys per tal que els donin el seu vist-i-plau.
  3. En cas que la conducta disruptiva vagi en augment i no la poguem extingir, durem la noia a la sala anexa per tal de treballar tècniques de relaxació i dialogar amb ella. Continuarem amb el reforç positiu a mesura que veiem que evoluciona favorablement. 
  4. Evitarem mostrar-nos disgustats o decebuts, mostrant neutralitat i, en cas que la conducta millori, mostrarem satisfacció (reforçament positiu).
  5. Si el reforçament positiu funciona en la majoria de situacions, ens plantegem establir un registre de conducta basat en gratificacions a canvi d'assoliment d'ítems positius (avui ha treballat asseguda tota l'estona, +; ha estat en silenci durant l'activitat, +; ha ajudat companys, +; etc. A la setmana haurà d'aconseguir X signes + o cares contentes o el que establim i, a canvi, obtindrà la gratificació, que pot ser material o no).
  6. Així mateix, donat que el llenguatge verbal de les noies és força limitat, l'ús d'algun plafó pictogràfic que reflecteixi sensacions, emocions, estats d'ànim, etc, pot ajudar en moments de tensió per tal que la noia expressi com se sent en aquell moment i com la podem ajudar a trobar-se millor.
  7. Un cop s'hagi aconseguir evitar i/o extingir la conducta fora bo treballar amb el grup d’iguals per conscienciar el subjecte dels seus actes.
A grans trets, aquest seria l'esborrany de la intervenció que es durà a terme, centrada en cadascun dels subjectes objecte d'aquesta intervenció però, possiblement, extrapolable a d'altres usuaris i situacions.