17/10/2012

Malgrat ja portem un mes de pràctiques gairebé, és a partir d'aquesta setmana que, per exigències del guió, començo aquest registre. Aniré posant la data del dia que he fet pràctiques com a títol de l'entrada, ja que potser no sempre podré actualitzar el mateix dia (com m'ha passat aquesta setmana, que he tingut problemes amb la xarxa). Bé, dit això, comencem... En el treball d'avui al centre de pràctiques, el més rellevant és que he acompanyat el psicopedagog en diferents moments, al meu parer, que cal destacar i sobre els quals vull reflexionar:

1. d'una banda, hi ha hagut una incidència entre una usuària amb la Síndrome de Down i una educadora; 
2. de l'altra, he assistit a una reunió entre el psicopedagog, la treballadora social i la psicòloga, per a la planificació d'una sessió adreçada als pares dels nois i noies en relació a la demanada d'aquests respecte les relacions sexuals entre les persones amb discapacitat.   

En la primera situació, en una dinàmica, una de les usuàries s'ha posat nerviosa, amb una conducta disruptiva (crits, cops a la taula, aixecant-se, etc), perquè un dels usuaris ha rigut del que ella ha dit. El psicopedagog s'ha mantingut al marge i ha deixat que l'educadora reconduís la situació, perquè no vol treure ni autonomia ni autoritat les educadores si no és necessari, però veient que no es calmava, únicament ha entrat a la sala gran i ha dit 'bon dia'; s'ha dirigit a la  noia i li ha preguntat què tal estava avui i que estava molt maca amb el pentinat que duia. Després, li ha preguntat a l'educadora com anava la dinàmica i si li feia falta quelcom. Ha estat una intervenció mínima, però la noia que estava nerviosa ha desconectat i ha canviat de registre. L'educadora li ha preguntat si havia d'anar al lavabo i si no, que era millor continuar perquè pogués acabar d'explicar el que estava dient, que era molt interessant. La noia s'ha assegut i com si res. Després, el psicopedagog els ha donat el bon dia de nou i ha tornat al seu despatx. Li he preguntat si sempre actuaven així, i m'ha dit que depèn, que aquesta usuària ja fa temps que està al centre i que habitualment té aquestes conductes, però que enfrontar-s'hi és inútil i que és més efectiu trencar amb la situació, desviar la seva atenció cap a una altra cosa, de vegades l'educadora mateixa ho fa però d'altres, com avui, és millor no deixar que vagi a més perquè pot arribar a l'auto i heteroagressió, però que és un cas puntual. Trobo que el fet que es deixi autonomia a l'educador és molt important, tant com a reconeixement de la feina com davant de la resta d'usuaris; ara bé, s'ha d'intervenir si cal, per tal d'evitar una espiral que després serà més difícil de solucionar.

La segona situació ha estat una petita reunió entre el psicopedagog, la treballadora socia i la psicòloga per començar a concretar en una o vàries sessions una demanda que ha vingut per part de les famílies: les relacions sexuals entre les persones amb discapacitat. D'entrada, s'ha acordat que el psicopedagog prepararà un guió, amb uns objectius i punts a tractar, i han estat força estona decidint quin títol podien donar al document per tal que expressi del que tractarà i doni resposta al que demanen les famílies. Han acordat anomenar les sessions com Relacions afectivo-emocionals en les persones amb discapacitat intel.lectual. Trobo que és important ser assertius en temes tant delicats sense semblar condescendents, i quelcom tan obvi com un títol ha de ser resolutiu i esclaridor; crec que l'han encertat. M'han convidat a assistir a la següent trobada, en la qual el psicopedagog presentarà el planning i hi aniré, encara que no sempre podré fer el seguiment de tot. 

Estic satisfeta de que se'm tingui en compte i se'm demani opinió, encara que només sigui a títol orientatiu, com si crec que això o allò ho hauria fet així o aixà, o com he vist la intervenció i demés.