Avui ha estat una jornada festiva, si més no, per als usuaris de l'STO. Hem estat preparant i decorant el taller amb motius de la Castanyada i Halloween. Antigament, la direcció tècnica i gerència no estaven gaire d'acord en realitzar aquest tipus d'activitats de dibuixar, pintar, etc, més aviat infantils i de col.legi, per això vull explicar la rutina que segueixen normalment els dies de cada dia i, alhora, fer un incís sobre com els ha afectat la crisi en aquesta quotidianitat. En un principi, les programacions que fan els educadors són setmanals i, en cadascuna d'elles, s'hi contemplen activitats relatives als objectius i continguts del PIR de cada noi/a. Les dues primeres hores emmarquen activitats relacionades amb l'autonomia personal i social, competència matemàtica, lingüística, etc (de tipus curricular, per entendre'ns); de 11 a 11.30 esmorzen; i de 11.30 a 13.30 seria la franja pre-laboral i laboral, en la qual realitzen feines manipulatives (ensobrar, muntar capses, sellar, etc). Per la tarda, s'acostumen a fer tallers més artesans (pintura, macramé, etc) i de tipus més distès (anar a la biblioteca del barri, fer teatre, etc). Doncs bé, amb l'arribada de la crisi tot això ha canviat. No hi ha feina 'real'. Com he dit, abans d'aquesta crisi els usuaris del centre anaven a treballar, a fer la seva feina, com qualsevol persona, cobraven a final de mes i tenien una motivació extra pel fet d'anar a treballar. No s'acostumaven a realitzar tasques 'de col.legi' perquè la idea i l'objectiu principal d'aquesta associació és la normalització i la inclusió de les persones amb discapacitat intel.lectual en la societat a través de la seva inserció laboral. Però clar, no ens enganyem, tampoc estem parlant d'una empresa com qualsevol altra (que, probablement, ja hauria tancat o hauria fet un ERE), sinó d'una fundació que dóna cabuda a un grup de persones que, de no existir, estaria a casa seva passant les hores (com anys enrere passava amb les persones amb discapacitat). Amb aquesta reflexió vull dir que la crisi que ens embarga no només es tradueix en retallades econòmiques que afecten a subvencions i demés, sinó que engloba la manera de viure el dia a dia de molts col.lectius, entre ells els d'aquestes persones. Per sort o per desgràcia, i ara que estan de moda competències com l'habilitat i l'adaptabilitat a les noves situacions, no deixa de ser una proesa per part d'aquestes persones i les seves famílies el fet d'haver canviat el xip i, per dir-ho d'alguna manera, haver-se reubicat fins a nova ordre; d'altra banda, això és un reflex del que està passant a la societat, no? Ens estem adaptant a una nova situació en la qual hem de renunciar a moltes de les nostres expectatives per transformar-les i reubicar-nos en el mapa social que ens toca, i això mateix és el que ha passat al centre on faig les pràctiques. Per descomptat, els més directament afectats són els usuaris, que han vist com la seva rutina d'anar a treballar ha canviat, però evidentment els professionals que hi treballen també s'ho han trobat i han hagut de buscar estratègies i eines per tal de donar sentit a allò què treballen, des dels educadors i monitors fins el personal administratiu, passant pel psicopedagog, que ha estat clau a l'hora d'orientar i assessorar els qui treballen més directament amb aquests nois i noies així com a les seves famílies, juntament amb la treballadora social i la psicòloga.
Bé, amb aquesta entrada d'avui, només volia aprofitar l'excusa de la Castanyada per reflexionar sobre quelcom que penso que és important i que no exclou ningú i com n'és d'important tenir capacitat d'adaptació i els suports necessaris per tal de poder resoldre les noves situacions.
Divendres 2 de novembre el centre de pràctiques romandrà tancat, perquè fan pont.
