Fa algunes setmanes, com vaig comentar en una entrada anterior, vaig estar present en una reunió del SAT (Servei d'Atenció Terapèutica del centre), en relació a unes xerrades que es fan per a les famílies sobre temes que els preocupen (a nivell legal, emocional, clínic, etc), dubtes que tenen els pares i que proposen per, entre tots, donar-hi resposta i, en definitiva, fer una mica de cojuntura. Doncs bé, entre avui i divendres, prepararem la xerrada de la propera setmana. Recordeu que em van proposar de fer alguna sessió amb els pares i jo, tota valenta, vaig dir que sí? Doncs ja hi som. En el seu dia vam parlar de fer el tema del dol en les persones amb discapacitat i, donat que fa dues setmanes va morir el pare d'un noi del STO i que la família ha vingut a demanar pautes i tal, doncs m'han comentat què em sembla aprofitar aquest moment per poder preparar la sessió. Uf! Quin stress! Recordo que quan m'ho van plantejar de seguida vaig dir que sí, encantada, però avui m'he quedat una mica en shock. M'he sentit insegura i dubtosa de si en sóc capaç o no. Com afrontar un repte així? Doncs de seguida se m'ha passat. El primer que m'han dit és que això serà un treball d'equip, conjunt i, de fet, ja hem fet un petit guió entre el psicopedagog i jo. Després, he plantejat dubtes de tipus conceptual, sobretot relatius a com no ferir els sentiments de ningú alhora de parlar de les diferències o de l'evolució en el dol en les persones amb discapacitat i les persones sense discapacitat. M'he quedat sorpresa perquè m'han dit que els primers que parlen de gent 'normal' i els seus fills són ells mateixos; a mí se,m feia un món, però m'han dit que el que més agraeixen els pares és la naturalitat i la sinceritat, que són gent molt senzilla que volen les coses clares i que es tracta que sigui una escolta activa i participativa, buscar la seva col.laboració. Buf, quin descans! M'han passat les actes de les xerrades que han fet fins ara i ja he vist, a grans trets, que es tracta de dinàmiques molt participatives i que els pares/família són part activa, que serveixen per desfogar-se i compartir i que la valoració és molt positiva per part de tots. Mentre estava llegint les actes ha vingut la germana del noi que ha perdut el pare, perquè fins ara no havia reaccionat de cap manera, només deia que s'havia mort i ja està, però no mostrava cap mena de canvi en el seu comportament. Sembla ser que des d'ahir, ha començat a presentar conductes disruptives, com alguna autoagressió, cridar, i no voler dormir per por a no despertar-se (el pare va morir mentre dormia); és un noi de STO, però que a nivell comunicatiu i relacional està per sobre d'aquesta baremació, per això la família s'ha quedat una mica bloquejada, malgrat que cap reacció (tal com és el noi) tampoc era lògica.
Bé, poca cosa més a afegir. De cara a divendres miraré de buscar bibliografia per llegir i prepararem la sessió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada