Fase 1: Reunió amb el SAT

Bé, acabant ja amb aquesta primera fase, vaig fer una petita reunió amb el SAT (psicòloga, treballadora social i psicopedagog), en la qual vam comentar tots aquells aspectes que crèiem prou importants per tractar a la fase 2. Es aquest sentit, el buidatge dels registres i les entrevistes serà crucial, ja que ens aportaran informació objectiva i subjectiva sobre allò que volem analitzar i ens ajudaran a reformular els objectius i continguts que calgui. En la trobada, però, ens vam centrar més en un cas que en els altres, potser pel fet que existeix un problema familiar al darrera d'aquest subjecte que condiciona, dia sí dia també, el comportament de la noia en qüestió (veure l'entrada referent a la perspectiva sistèmica). En la resta de casos, s'ha valorat positivament la feina i pensem que les possibilitats d'èxit són molt altes pel que fa a l'anticipació i prevenció de la conducta, malgrat tampoc volem anticipar-nos a la fase 2, en la qual hi intervindran activament les educadores; però preocupa el cas de la B.V. i la treballadora social parlarà novament amb la família.

Perspectiva sistèmica. Límits?

Al llarg dels estudis de Psicopedagogia s’ha parlat molt de la perspectiva sistèmica i el treball col.laboratiu com a eines o estratègies importants a l’hora de fer qualsevol intervenció; però és en la pràctica diària on queda palesa aquesta manera de treballar. En la teoria tot queda molt bé i lògic i sembla que és la manera més assenyada i profitosa per tal d’assolir els objectius que ens proposem; ja se sap de tenir tota la informació possible és imprescindible per poder planificar i dur a terme un pla de treball. Però què passa quan aquesta informació no és completa o està alterada? Què fem davant les possibles ‘mentides’ que ens pot estar aportant la família? Com hem d’actuar per guanyar-nos la seva confiança i, en definitiva, la seva sinceritat? La B. V. és una de les noies objecte de la meva intervenció. La seva família és de classe baixa, sense estudis, amb pocs recursos i un nivell cultural mínim. Intenten col.laborar en el que se’ls demana i l’assistència de la noia és regular (no acostuma a faltar). Com ja vaig comentar, aquesta noia pren medicació, matí, tarda i nit. Des del centre han notat que els dies que la B. V. ha pres la medicació a peu de centre, és a dir, no li han donat a casa i la pren just entrar, la noia està més tranquila i aguanta millor les sessions grupals, no presenta tantes conductes inapropiades i la seva atenció és més constant. Això ho han comentat amb la família perquè, se sospita, que a casa no són gaire constants amb el tema de la medicació. Se’ls ha preguntat directament, de manera informal, de tu a tu, per tal que no se sentin atacats, però la reacció no ha sigut gaire bona (s’han sentit ofesos i atacats); durant uns dies no hi ha hagut gaires incidents, la qual cosa denota que han captat el missatge i han sigut constants en l’administració de la dosi matinal, però al cap d’uns dies tornem a les mateixes. Al preguntar-li a la noia, és perfectament capaç de dir si l’ha pres o no, i la falta de medicació acostuma a anar lligada a les conductes disruptives. Des del centre s’estan plantejant tornar a parlar amb la família, en una reunió amb la treballadora social i el psicopedagog, però temen que la família es tanqui més en banda. Una de les opcions que estan comentant és el d’oferir-nos a administrar la dosi del matí i la tarda (és just al sortir del taller) per tal de tenir controlades aquestes dues preses, però ara la qüestió és com plantejar-ho a la família sense fer-los sentir irresponsables i aconseguir que col.laborin. Com a punts a favor hi ha el fet que la noia és al centre des de fa uns 10 anys, amb la qual cosa hi ha confiança, que tots busquem el seu bé, que la mare s’ha queixat algunes vegades de que no pot amb tot i ha reconegut que és una mica despistada amb la medicació; en contra, d’altra banda, hi ha l’alcoholisme dels pares i tot el que se’n deriva (augment de la desconfiança, irritabilitat, sensació de sentir-se atacats, etc). És complicat. Ara per ara, se’ls proposarà de quedar un matí a primera hora (cap dels dos treballa i al ser a primera hora no tindran marge per anar a fer el ‘cafè’; es trist, però és el que hi ha) per tal de comentar com va tot i tal i, d’aquesta manera, exposar-los les conductes que presenta la noia i demanar la seva col.laboració, proposant que donar-li la medicació just al començar la jornada de treball i just a l’acabar-la pot ser positiu per tal de reconduir la situació i que estigui més tranquila que, objectivament, és el que tots perseguim.