Fase 2: Plantejaments i propostes. Concreció. Acords per anar tots a una.

Bones! Apurant el temps i ja gairebé finalitzant la intervenció, seré breu i concisa en el tractament d'aquest apartat. Més que no pas apuntar quins plantejaments, propostes i demés han sorgit, donat que això ja quedarà reflectit i recollit a l'esborrany i, posteriorment, en l'apartat d'intervenció, prefereixo centrar-me en la dinàmica que hem tingut a partir de la pluja d'idees.

Afortunadament, el grup de treball ha estat molt participatiu i entusiasta. Hi ha hagut sempre molt bona disposició tant per part del SAT com de l'equip d'educadores, aportant idees, fent els registres, participant en les reunions, etc, tot des d'un pla horitzontal i sense excloure els usuaris. Aquest és un altre punt que voldria matissar i que potser no ha quedat ben reflectit en les entrades anteriors. Des del principi, he volgut partir de la perspectiva sistèmica per tal de tenir en compte tots els participants i que la informació que ens arribés, així com la seva anàlisi i la posterior intervenció, no fos parcel.lada i fragmentària, que s'ajustés al màxim a la 'veritat' de la situació de l'usuari i les seves circumstàncies. Tal com he dit, la participació d'educadores i SAT ha estat excel.lent, així com en el cas de les famílies quan ha calgut alguna informació (malgrat l'episodi que ja vaig esmentar com a exemple sobre què fer quan hi ha discrepàncies amb la família); afortunadament, es va arribar a un acord i es va aconseguir la seva implicació en el que se'ls demanava (poder donar la medicació a la noia al centre). Així mateix, als usuaris se'ls ha explicat que m'havien d'ajudar a fer un treball per la universitat, que jo també havia de fer unes feines i que estaria molt agraïda que em poguessin ajudar, col.laborant en les activitats que proposés, així com ajudant-se entre ells a estar més feliços. La reacció també va ser brutal. És evident que tenir diversitat funcional no és sinònim de no entendre les coses, en major o menor grau, però te n'adones de com n'és d'important l'actitud, la motivació i les ganes de ser, més que de tenir. 

He après molt, tot i que ja havia treballat com a educadora amb nois i noies amb diversitat funcional, però he de dir que en un principi se'm feia una muntanya haver de planificar i dur a terme el projecte i, la veritat, entre tots ha estat molt fàcil. Però bé, això ho deixo per a l'avaluació.

Perspectiva sistèmica. Límits?

Al llarg dels estudis de Psicopedagogia s’ha parlat molt de la perspectiva sistèmica i el treball col.laboratiu com a eines o estratègies importants a l’hora de fer qualsevol intervenció; però és en la pràctica diària on queda palesa aquesta manera de treballar. En la teoria tot queda molt bé i lògic i sembla que és la manera més assenyada i profitosa per tal d’assolir els objectius que ens proposem; ja se sap de tenir tota la informació possible és imprescindible per poder planificar i dur a terme un pla de treball. Però què passa quan aquesta informació no és completa o està alterada? Què fem davant les possibles ‘mentides’ que ens pot estar aportant la família? Com hem d’actuar per guanyar-nos la seva confiança i, en definitiva, la seva sinceritat? La B. V. és una de les noies objecte de la meva intervenció. La seva família és de classe baixa, sense estudis, amb pocs recursos i un nivell cultural mínim. Intenten col.laborar en el que se’ls demana i l’assistència de la noia és regular (no acostuma a faltar). Com ja vaig comentar, aquesta noia pren medicació, matí, tarda i nit. Des del centre han notat que els dies que la B. V. ha pres la medicació a peu de centre, és a dir, no li han donat a casa i la pren just entrar, la noia està més tranquila i aguanta millor les sessions grupals, no presenta tantes conductes inapropiades i la seva atenció és més constant. Això ho han comentat amb la família perquè, se sospita, que a casa no són gaire constants amb el tema de la medicació. Se’ls ha preguntat directament, de manera informal, de tu a tu, per tal que no se sentin atacats, però la reacció no ha sigut gaire bona (s’han sentit ofesos i atacats); durant uns dies no hi ha hagut gaires incidents, la qual cosa denota que han captat el missatge i han sigut constants en l’administració de la dosi matinal, però al cap d’uns dies tornem a les mateixes. Al preguntar-li a la noia, és perfectament capaç de dir si l’ha pres o no, i la falta de medicació acostuma a anar lligada a les conductes disruptives. Des del centre s’estan plantejant tornar a parlar amb la família, en una reunió amb la treballadora social i el psicopedagog, però temen que la família es tanqui més en banda. Una de les opcions que estan comentant és el d’oferir-nos a administrar la dosi del matí i la tarda (és just al sortir del taller) per tal de tenir controlades aquestes dues preses, però ara la qüestió és com plantejar-ho a la família sense fer-los sentir irresponsables i aconseguir que col.laborin. Com a punts a favor hi ha el fet que la noia és al centre des de fa uns 10 anys, amb la qual cosa hi ha confiança, que tots busquem el seu bé, que la mare s’ha queixat algunes vegades de que no pot amb tot i ha reconegut que és una mica despistada amb la medicació; en contra, d’altra banda, hi ha l’alcoholisme dels pares i tot el que se’n deriva (augment de la desconfiança, irritabilitat, sensació de sentir-se atacats, etc). És complicat. Ara per ara, se’ls proposarà de quedar un matí a primera hora (cap dels dos treballa i al ser a primera hora no tindran marge per anar a fer el ‘cafè’; es trist, però és el que hi ha) per tal de comentar com va tot i tal i, d’aquesta manera, exposar-los les conductes que presenta la noia i demanar la seva col.laboració, proposant que donar-li la medicació just al començar la jornada de treball i just a l’acabar-la pot ser positiu per tal de reconduir la situació i que estigui més tranquila que, objectivament, és el que tots perseguim.